Via Cobo-Pamplona. Serrat dels Patriarques

Ahir vam escalar la Cobo-Pamplona del Serrat del Patriarca. 290m + 100m d'aresta de III. MD. V+ obligat.

Jo diria que la via es caracteritza per 1)ser superclàssica i preciosa, 2)no ser una via gaire vertical i 3)per estar molt equipada (no confondre amb totalment equipada). En resum una via de les "fàcils" dins la cara nord de Montserrat. L'aproximació és bastant ràpida, en comparació amb les atres vies de Patriarques. Pujem per la canal dels Avellaners i quan arribem a la paret caminem cap a l'esquerra. Als pocs metres trobem una corda fixa que puja per una canal. Podem preparar el material assegurats en un arbre.

Els dos primers llargs són fàcils i amb bona roca. Es poden empalmar. El segon llarg s'ha d'escalar per la fissura de la dreta (veurem pitons). En general la via està cosida a burils als trams de placa i semiequipada on hi ha fissures. Totes les reunions compten amb un parabolt nou. Als llargs també trobem alguns parabolts intercalats amb antics burils.

Llarg d'artificial on s'han d'equipar uns quants passos (tascons, friends petits o pitons grans).

Setè llarg, de xemeneia. Trobarem pitons, burils i un parell de parabolts al final, on són les màximes dificultats. (Màxim IV+ o V) És una xemeneia fàcil.

Un cop arribats a la R8 podem seguir per l'aresta (III equipat amb parabolts) i en dos llargs arribem al cim (foto superior).

Material a portar: Friends petits, fins el nº1. Joc de tascons. 2 pitons V grans, 1 universal i 1 bong. És possible fer-la sense posar pitons.

Descens:

Des del cim fer una petita desgrimpada i baixar pel canal cap al sud i amb tendència a l'esquerra. Amb compte per la gran pendent seguim un bosquet penjat cap al sud i després d'una breu pujada arribem a l'inici d'una ampla canal que baixa suaument cap al sud. En topar amb el camí del Monestir a Sant Jeroni baixem cap a l'esquerra (Monestir) i als pocs metres surt a mà esquerra un bon camí. L'agafem, i abans d'arribar al Cap de Mort enfilem el coll on comença la canal dels Avellaners. La baixem cap al Nord (molta pendent i llarga), passarem pel peu de via i arribem de nou al camí de l'arrel.

La Punxa, via Aleix

Els primers ascensionistes d'aquesta via (Ogaya i Roca) la presenten com una variant del vessant Est de la Punxa. La via Aleix es va obrir l'any 2002. Trobareu la ressenya original aquí.

L'altre dia la vam fer i ens va agradar bastant. Llargueta, més o menys ràpida i amb roca bona en general. Només un tram de roca dolenta al segon llarg. Ara de veritat, la ressenya original. No obstant, perquè portar la ressenya original si la nostra és molt millor?


Foto: Albert Macau

Està equipada amb espits força nous i algun clau. Algun friend petit va be per completar l'equipament.

La baixada es pot fer des de la instal·lació del cim (on hi ha una tirolina que l'uneix amb la Porra) cap al canal amb la Porra i d'aqui dos ràpels des d'arbres fins a terra. Això és poc recomanable perquè la canal te molta terra i cauen pedres. És més còmode baixar per la pròpia via, que te argolles per rapelar, i amb 2 ràpels llargs arribem al peu de la canal amb la Porra.

New look. Fulanito & Menganito

En montserratclàssic estrenamos imagen. Estrenamos look, que se diría en plan cursi. Cambiamos por fuera pero no por dentro. Por dentro somos iguales. Y por dentro somos de butifarra de bar Anna (si es cierto que de lo que se come se cría) y de mocos, porque en Montserrat hemos comido muchos.

Pero en fin, seré breve. De lo que vengo a hablar -y ya estoy acabando- es de la dignificación de los nombres Fulanito y Menganito. Con qué desagrado y gratuita displicencia han sido tratados! Justicia!



Y como el artículo no da mucho más de sí, ahí va la reseña de la "Nose" de Yosemite. No salen los largos, pero bueno, si no la vamos a hacer, ¿pa qué?




Saben aquel que diu que es un tío que va a un abogado, i diu:

- Mire, necesito que me defienda, pero no tengo un céntimo para pagarle.

- Bueno, ¿y entonces yo que gano?

- Hombre, tengo un Ferrari nuevo, y si usted gana el caso se lo doy.

- Molt be. De acuerdo. ¿De que se le acusa?

- De robar un Ferrari.

Ah, una novetat a montserratclàssic: Podeu opinar a la part baixa del post, seleccionant "Chachi-piruli", que expressaria bona opinió; "A mi plin que duermo en Pikolín" que expressaria indiferència i "No em ratllis!" que expressaria la reacció d'en Carles en veure el nostre blog.

Agulla d'en Roman, via George Harrison

Presentem una nova via a la regió dels Frares Encantats. Agulla d'en Roman (agulla nº164). La via la vam començar ja fa més d'un any i mig, i ara per fi hem acabat d'obrir-la. Va per la cara Oest i no li toca el sol fins ben entrada la tarda, no obstant la roca és d'una qualitat suprema, a excepció de l'arribada al cim. Tot seguit presentem la ressenya: La via es diu George Harrison, i el nom no és anecdòtic, doncs ben a prop, a l'agulla de l'Escut es troba la via John Lennon. No patir, doncs la George Harrison és molt menys exigent que la primera. L'hem obert amb espits de 8mm (els habituals) i la dificultat obligada no sobrepassa el V+.

El primer llarg és molt fi, no del tot vertical però amb preses molt petites. El segon llarg, tot al contrari, és més vertical i amb grans preses. La via ha quedat totalment equipada. Només cal portar 14 cintes exprés i alguna baga per savines.

2n llarg

1r llarg

Aproximació: Pujem pel camí de marques blaves que porta al Dit, Lloro, etc. Abans d'arribar a la pujada prèvia al Dit trobem una cruïlla on mor un camí de marques blanques (marques noves). En aquest punt desviar-se del camí cap a la dreta remuntant un torrent, amb alguna petita grimpada, fins el peu de paret.

El descens es fa desgrimpant per la cara nord. Després podem agafar la canal que baixa directament cap al peu de via (no hi ha pràcticament camí).

Esperem que la disfruteu.

Agulla de Can Jorba, aresta Brucs

Aquesta via li volem dedicar al nostre seguidor Carles, en un intent perquè ens consideri escaladors i no amants del trekking semivertical.

No la classifiquem de love-climbing perquè (conditio sine qua non) hauria d'estar ben cosida a parabolts . Per tant, Carles, t'ho passaràs d'allò més be col·locant algun friend mitjà i algun tascó. També pots portar bagues per les savines que creixen a les esquerdes.
La roca és molt bona però cal anar amb compte amb les llastretes que hi ha.

Pujant l'agulla de Can Jorba.

Creiem que el grau és apte per tu, Carles. No obstant, si trobes que la via no té prou grau, tranquil, trobaràs múltiples replans on fer flexions i sabines on fer dominades.

Hi ha alguna recompensa millor en aquest món alpinístic?

El descens consisteix en un ràpel curt, d'uns 10m des d'una savina i mirant cap al nord. Excepte per en Carles, que podrà desgrimpar mentre ordena el seu flamant joc de friends (tots per estrenar) i repassa les últimes novetats en roba de muntanya a la seva revista preferida. Un cop fet el ràpel seguim un caminet ben fressat que mena al final mateix del Joc de l'Oca.

Desconeixem la identitat d'en Carles, no obstant ens han arribat informacions sobre la veritable identitat d'en Carles. Aquí el podem veure amb el seu material d'escalada.

EL joc dels perfils V

De quina roca es tracta? Poseu un comentari amb la resposta!