La penya de l'espardenya

Marc alias Vendecá.

El primero de la lista, pa que luego digas... jejeje

Vito alias Peluca's. También conocido como Jaulas

También conocido como Vito pito gorgorito

Santi alias Yantrax con chubasquero con alta visibilidad

Yantri, via Silvia Vallés

Yanti en el Carbassó

Pau alias Sr. Speed

Pau con su estribo

Ha llegado la peña dura, nenes

Nico alias Klaus Heinrich

Klaus Heinrich también conocido como Nikingo

Nico en el Dit xic

Joaquín alias Joanakin Skywalker

Joanakin en la Anglàda Cerdà (Boleta Foradada)

Un hombre llamado Skywalker. Este día había eclipse de sol parcial

Javi alias cucu desde la Bessona superior

Javi in action en la Mas-Guasch

Javi en Tierra de Nomadas

Grego, para algunos Liborio (en la Bola de la partió)

Grego en la Asiàtica

Guille alias Fox

Fox en acción en la Talaia petita

Foxy en el Montsec (en un blog de Montserrat? aqui algo va mal...)

Edu, el prisionero de Guantánamo (via Civís II-García-Casas)

David alias Deivid (GEDE Trompa de l'elefant)

Augusto alias Pinochet

Alejo alias Lerele (via Pérez-Vergés)

Alejo alias lerele (via Bon Voyage)

Grego (en la vía Alan's psichedelic breakfast)

Vies màgiques

Algunes vies, com la Guasch-Santacana (GEDE) de l'Agulla Gran del Pas del Príncep, o la Mas-Guasch del Puntal de l'Albarda, tenen l'efecte de produïr una profunda admiració al contemplar les seves línies. Més admiració encara quan les escalem. El segon que pensem és "vaya tela el senyor Guasch. Quines sorpreses més ens haurà preparat?". D'aquestes vies en guardo un agradable record (no gaire llunyà, tampoc), per la seva estètica, pel repte que van representar, o potser per la descomunal timba que regalen, fet estrany en orientacions que no siguin al Nord. És ben segur que ens tornarem a trobar algun dia.

La Novena Simfonia

La Cadireta d'Agulles compta amb una nova via d'ascensió des del Novembre de 2005, la Novena Simfonia a càrrec de l'amic Santi Puig. Aquest la va obrir en solitari, en varis atacs i sempre des de baix, en el que anomenen autèntic estil montserratí. La via va buscant genialment les zones més assequibles, seguint l'última línia que quedava per obrir a la maravellosa cara de ponent. A la via s'alternen les plaques, força fines, amb les panxes, on òbviament es va haver de recórrer a l'ús de l'espit. L'ambient és magníficament aeri, perfecte per gaudir d'una tarda primaveral al sol de l'ocàs.

És d'agraïr que hagi quedat en unes condicions de seguretat òptimes, que permeten que el grau obligat mai superi el molt difícil, encara que també pot ésser un repte pels amants del free.