New look. Fulanito & Menganito

En montserratclàssic estrenamos imagen. Estrenamos look, que se diría en plan cursi. Cambiamos por fuera pero no por dentro. Por dentro somos iguales. Y por dentro somos de butifarra de bar Anna (si es cierto que de lo que se come se cría) y de mocos, porque en Montserrat hemos comido muchos.

Pero en fin, seré breve. De lo que vengo a hablar -y ya estoy acabando- es de la dignificación de los nombres Fulanito y Menganito. Con qué desagrado y gratuita displicencia han sido tratados! Justicia!



Y como el artículo no da mucho más de sí, ahí va la reseña de la "Nose" de Yosemite. No salen los largos, pero bueno, si no la vamos a hacer, ¿pa qué?




Saben aquel que diu que es un tío que va a un abogado, i diu:

- Mire, necesito que me defienda, pero no tengo un céntimo para pagarle.

- Bueno, ¿y entonces yo que gano?

- Hombre, tengo un Ferrari nuevo, y si usted gana el caso se lo doy.

- Molt be. De acuerdo. ¿De que se le acusa?

- De robar un Ferrari.

Ah, una novetat a montserratclàssic: Podeu opinar a la part baixa del post, seleccionant "Chachi-piruli", que expressaria bona opinió; "A mi plin que duermo en Pikolín" que expressaria indiferència i "No em ratllis!" que expressaria la reacció d'en Carles en veure el nostre blog.

Agulla d'en Roman, via George Harrison

Presentem una nova via a la regió dels Frares Encantats. Agulla d'en Roman (agulla nº164). La via la vam començar ja fa més d'un any i mig, i ara per fi hem acabat d'obrir-la. Va per la cara Oest i no li toca el sol fins ben entrada la tarda, no obstant la roca és d'una qualitat suprema, a excepció de l'arribada al cim. Tot seguit presentem la ressenya: La via es diu George Harrison, i el nom no és anecdòtic, doncs ben a prop, a l'agulla de l'Escut es troba la via John Lennon. No patir, doncs la George Harrison és molt menys exigent que la primera. L'hem obert amb espits de 8mm (els habituals) i la dificultat obligada no sobrepassa el V+.

El primer llarg és molt fi, no del tot vertical però amb preses molt petites. El segon llarg, tot al contrari, és més vertical i amb grans preses. La via ha quedat totalment equipada. Només cal portar 14 cintes exprés i alguna baga per savines.

2n llarg

1r llarg

Aproximació: Pujem pel camí de marques blaves que porta al Dit, Lloro, etc. Abans d'arribar a la pujada prèvia al Dit trobem una cruïlla on mor un camí de marques blanques (marques noves). En aquest punt desviar-se del camí cap a la dreta remuntant un torrent, amb alguna petita grimpada, fins el peu de paret.

El descens es fa desgrimpant per la cara nord. Després podem agafar la canal que baixa directament cap al peu de via (no hi ha pràcticament camí).

Esperem que la disfruteu.

Agulla de Can Jorba, aresta Brucs

Aquesta via li volem dedicar al nostre seguidor Carles, en un intent perquè ens consideri escaladors i no amants del trekking semivertical.

No la classifiquem de love-climbing perquè (conditio sine qua non) hauria d'estar ben cosida a parabolts . Per tant, Carles, t'ho passaràs d'allò més be col·locant algun friend mitjà i algun tascó. També pots portar bagues per les savines que creixen a les esquerdes.
La roca és molt bona però cal anar amb compte amb les llastretes que hi ha.

Pujant l'agulla de Can Jorba.

Creiem que el grau és apte per tu, Carles. No obstant, si trobes que la via no té prou grau, tranquil, trobaràs múltiples replans on fer flexions i sabines on fer dominades.

Hi ha alguna recompensa millor en aquest món alpinístic?

El descens consisteix en un ràpel curt, d'uns 10m des d'una savina i mirant cap al nord. Excepte per en Carles, que podrà desgrimpar mentre ordena el seu flamant joc de friends (tots per estrenar) i repassa les últimes novetats en roba de muntanya a la seva revista preferida. Un cop fet el ràpel seguim un caminet ben fressat que mena al final mateix del Joc de l'Oca.

Desconeixem la identitat d'en Carles, no obstant ens han arribat informacions sobre la veritable identitat d'en Carles. Aquí el podem veure amb el seu material d'escalada.

EL joc dels perfils V

De quina roca es tracta? Poseu un comentari amb la resposta!

Agulla dels Col·leccionistes, via Infinity

Fa poc vam fer aquesta super magnífica via. Com es pot comprobar ens va agradar bastant. Les frases que segueixen son purament un elogi a aquesta via, de manera que si voleu llegir aquest post "en diagonal" ja us podeu saltar el pròxim paràgraf.

Quina gran via! Una autèntica aresta brucs, disfrutona, amb passos fins, algun atlètic i equipada. Ja hem fet unes quantes vies "dels Masó" per tot Montserrat (i més enllà), algunes millors que d'altres, però aquesta jo la classificaria de les millors.

Ens ha agradat la finura dels 2 primers llargs, amb algun tram de microfinura, fet pel qual li concedim un "+" extra, i el tercer llarg on es pot forçar quasi en lliure (deu rondar el 6è). Totalment equipada, amb algun allunyament que es podria solventar amb un microfriend.

Un cim dels preciosos i un ràpel molt maco. La ressenya que posem no és la millor, només és per justificar que aquest blog està actiu... Molt millor portar la original que es pot trobar per internet.

Un cop abaix vam fer la via "Somiatruites" a la mateixa agulla. Diuen que les comparacions són odioses, jo afegiria que inevitables. Un petit trunyo on el més destacable és la bona qualitat de la roca. No obstant no podem arribar al cim perquè aquí la roca és molt dolenta i la exposició molt gran, i això ens va deixar mal sabor de boca. Això si, equipada amb espits i sembla oberta per baix.

Breve repaso de la escalada en Montserrat, o la dualidad del escalador montserratino

La ineludible dualidad del escalador montserratino: ¿me pego el madrugón (11 a.m.) o voy a escalar? ¿Escalada o Bar Anna? ¿Buriles de la muerte o clavijas putrefactas? ¿Lay's Artesanas o Draky's?... Son algunas preguntas que no tienen respuesta.

Imagen que no ilustra en absoluto el tema en cuestión, pero que también da para profundas reflexiones

Dicen que el alpinismo es duro... bah!! ¿Tu has pagado 5 € por aparcar en el Monasterio y luego te has "chupado" 740 escalones repletos de chicles enganchados, bolsas de doritos brutalmente tiradas y que para más inri se hacen llamar "escales dels pobres"? Eso, amigo mío, es el verdadero sacrificio del escalador montserratino. Quiza por eso aún no he escalado en gorros. Siempre que llego al final de la escalera me inflo a "Doritos" y luego claro, no hay quien se mueva.

Por otro lado, luego te pones en la "faena". El escalador montserratino a meundo experimenta un sudor descontrolado, que junto con la palidez de rostro indican la escasez de seguridad.

Aleje entre chapas=(Litros de sudor)^9000 (en metros)

Aunque parezca mentira existen prácticas más arriesgadas que hacer un largo de primero en els plecs del llibre: Un tema aparte es el de las reseñas. Soy de la opinión que a veces una reseña puede, como mínimo, joderte el día. Cuando no están inventadas, son auténtica basura impresa (sino mirad las de nuestro blog). Y en otros casos son más antiguas que el papel. En la siguiente litografía se muestra un caso en el que conseguimos hacer la vía. Horario: 5 horas. 2h de traducción, 1h de interpretación y 1h de escalada.Claro que podría ser peor, podría estar pintada (fuera de la raya).

Ala, como dijo Don Pepe en su mulo, que os den a too por el ...!

Apéndice 1: Fotografía no publicada en el libro de Picazo "Ascensiones de leyenda".

¿Cansado de artículos-chorra como éste? Haz clic aquí.